Després de molts mesos sense publicar al nostre bloc, i ara que s’acosta final d’any, volem reflexionar a l’entorn del Patrimoni Cultural i l’Administració Pública. Opinió que segueix el corrent d’idees que diferents professionals del sector van descabdellant regularment en els diferents formats de les xarxes socials.

Abans però, dir que evitarem entrar a valorar el grau de compliment de compromisos, terminis o pagaments de l’Administració Pública en general, ja que l’exemple d’aquests dies és prou clarificador. Exemple que podem traslladar a tots nivells, des del local a l’estatal, malgrat existeixin també saludables excepcions.

Reprenent el fil d’abans, aquesta és una reflexió sobre algunes de les errades que ha comès l’administració local amb la gestió del seu patrimoni cultural, i algunes propostes per minimitzar les retallades econòmiques al sector. Perquè que la situació és dolenta ... tots en som conscients. Que la situació empitjorarà ... sembla inevitable. Reclamar grans inversions en front de les retallades en altres àmbits com Sanitat o Educació sembla una frivolitat, però no pot ser l’excusa que faci trontollar la feina feta. I, si una cosa demostren els números, és que els projectes coherents i pensats han esdevingut una bona oportunitat per dinamitzar l’economia del territori.

Som conscients que la jerarquia de les retallades acaba sent implacable en els petits projectes culturals locals. Podem estar d’acord en la revisió de projectes desmesurats o excessius, juntament a l’aplicació de criteris de decreixement (retallades). Però també cal incidir en una mentalitat caricaturitzada per la creació de museus, centres d’interpretació o altres equipaments culturals pensats per ser exclusivament inaugurats, i l’endemà clausurats per ser inviables econòmicament.

La sensació que dóna la situació actual, malauradament, no és de transició a un model més eficient lluny dels excessos passats. A l’inici de la crisi econòmica tothom veia necessari i reclamava un canvi de model, però ara, tot aquest esperit reformista de l’administració se l’ha menjat la retallada. Han canviat els governs locals en molts casos, però els nous i els continuistes, segueixen enfocats a superar el moment i, tot seguit, repetir el model ensopegant amb la mateixa pedra.

Com ja hem dit anteriorment en molts dels projectes de resultats fallits, poden analitzar-se diferents causes, però en la major part d’ells es detecta un pecat original: el projecte contempla molt poc o directament prescindeix de criteris de gestió de l’equipament, l’equip professional necessari o de pressupost per mantenir les portes obertes. Criteris econòmics que sobretot queden amagats pels grans números d’inversió en infraestructures, gastant tots els recursos disponibles i desconeixent la viabilitat real d’aquest. A més a més, és habitual una gestió voluntarial i complementada per Plans d’Ocupació cíclics que pretenen generar una activitat econòmica que el faci autosostenible. El gran error, és obviar que la supervivència es garanteix amb l’estructura de l’equip.

Un segon problema que perjudica l’eficiència en l’execució dels projectes són els canvis sobrevinguts. Un projecte planificat, acordat i validat en un determinat període, com en qualsevol altre sector, no pot estendre’s en el temps fruit de canvis constants. Lamentablement, i aprofitant la seva situació, massa vegades els canvis d’última hora es regeixen per criteris polítics i no tècnics.

Per altra banda, entenem que fer una exposició crítica del problema és relativament senzill. Més complex és intentar trobar estratègies correctores, però no volem defugir aquesta tasca. I doncs, què plantegem?

En primer lloc, cal autocrítica ja que el sistema d’inversió indiscriminat també ha beneficiat al sector privat, a l’hora que s’han d’eliminar les males pràctiques en la gestió com les citades anteriorment. Dit això, convindria apostar per noves fórmules de treball que permetin afrontar l’estancament. La sortida de la crisi econòmica no passa per la retallada estricta i el manteniment del model sinó per la superació de l’estancament, amb noves fórmules de treball. Difícilment tornarem a viure el moment de bonança recent en els pròxims anys però cal continuar generant oportunitats pel territori. A les nostres mans doncs, creiem que tenim formes de gestió que tot i no ser noves, s’han utilitzat poc en les actuacions municipals del patrimoni cultural i el turisme.

La caiguda dels pressupostos públics ha enterrat l’individualisme en petits projectes de territori, que ha omplert un mapa d’obres i centres d’interpretació iguals en pobles veïns. Tots els indicadors apunten als projectes en xarxa i proximitat com un factor determinant per l’optimització dels recursos públics. És hora doncs que ens plantegem com els petits municipis veïns poden organitzar-se en xarxa per racionalitzar les seves propostes culturals. El territori es caracteritza per petits municipis que comparteixen en molts casos, una història, economia, paisatge o patrimoni comú. Per què si comparteixen aquests i d’altres atributs, no poden compartir projectes? Un projecte comú entre diferents municipis entenem que reforça els valors individuals de cadascun i genera un producte més fort, cohesionat i més fàcil de vendre posteriorment. A més a més l’estalvi de recursos és important, augmenta la confiança del sector privat liderat pel turisme. I, factor més important, el visitant coneixerà una zona que li oferirà una major diversitat, i per tant més atractiva.

Les estratègies urbanes vinculades a centrar els esforços en projectes culturals i captació de públic a curt termini són complicades un cop traslladades al territori. Els resultats immediats difícilment s’obtindran. Per dinamitzar un municipi petit o un territori no cal inventar-se un projecte “molt atractiu”, però que no té res a veure amb el seu entorn i requereix grans inversions. Pot ser suficient potenciar els valors paisatgístics, patrimonials o culturals que hi són presents, l’autenticitat inherent i donar eines per a la seva interpretació. Analitzar bé el territori planificant projectes a mig o llarg termini ens aproparà als resultats esperats de manera més sòlida i eficient. En la majoria de casos, la inversió serà menor i disminuirem el cost de les errades.

Un altre aspecte important a tenir present, és la implicació de professionals de diferents especialitats (continguts, difusió, disseny, didàctica, etc.). Cal apostar definitivament per la professionalització de molts d’aquests projectes. La gestió voluntària dels equipaments és un model estès i promogut per l’administració, sobretot local. Durant molts anys l’ha salvat i tapat de no haver-ne planificat la seva gestió. En alguns casos fins i tot amb excel•lents resultats. Però ha transmès un missatge d’escassa credibilitat als seus propis projectes. Aquest ha de ser un model de suport essencial però no de base. Creiem doncs, que per poder dur a terme aquesta tasca, com en qualsevol altra disciplina, hi ha d’haver tècnics amb la formació requerida.

Finalment, evidenciar el fet que el turisme és un dels sectors que millor està resistint la crisi econòmica. Crisi que l’ha transformat com qualsevol altre sector. Liderat pel Turisme de Proximitat no té perquè tancar-se al turisme estranger. La proximitat i la descoberta per part de l’Àrea Metropolitana li ofereix unes possibilitats, que la crisi ha augmentat. La butxaca s’ha aprimat, i conèixer indrets interiors del país s’ha convertit en la gran alternativa als viatges de llarga distància. Fet que coincideix en un moment en què les excursions del turisme estranger des de Barcelona estan augmentant considerablement. Ens trobem davant d’una oportunitat per donar a conèixer el territori que no es pot deixar passar.

En definitiva aquestes són algunes reflexions entorn al Patrimoni Cultural de casa nostra, el qual, com molts altres sectors, ha patit canvis profunds a causa de la crisi. Crisi que d’aquí a 15 dies n’iniciarem Lo mal any cinquè. Continuarem treballant per intentar traslladar les nostres propostes, que malauradament a dia d’avui, no hem pogut o sabut aplicar amb més força. Confiem que el 2012 sigui el moment que la pilota deixa de passar d’una teulada a l’altre, i els responsables de cada casa posen fil a l’agulla.